CONTE:climent ninot de neu

CLIMENT NINOT DE NEU

Sant Feiràs de la Cogullada de Monstorniu és un petit llogarret envoltat per muntanyes al mig del Pirineus i està tan perdut que fins i tot es descuiden de posar-lo als mapes. Allà, oblidat gairebé de tothom, hi viuen unes trenta famílies amb el seu ajuntament, les seves cases, la seva escola, la seva església, els seus carrers, places, botigues, centres socials, cafès ... 
Aquell dia (com sovint sol fer cada 21 de desembre) va arribar l'hivern tot ben abrigat amb les seves galtes vermelles, el nas lluent i una bufanda de fred que de seguida ho va encomanar a tota la gent. A la tarda van començar a caure suaument les primeres volves de neu que, a poc a poc, van deixar-ho tot cobert d'una catifa blanca, flonja i neta. Un altre cop, com cada any, s'havia de tallar el camí d'entrada al poble i Sant Feiràs tornava a quedar aïllat de la resta de món durant dies o potser mesos. Els seus habitants ja estaven acostumats i seguien el seu ritme de vida com si res. 
L'endemà, tot i continuar nevant, la mainada sortia riallera de l'escola. Començaven les vacances de Nadal; tots van córrer cap a la Plaça Major. Allà feien rodolar pel terra una bola de neu que, de mica en mica, es feia grossa i més grossa fins arribar a una bona alçada. Després van tornar a repetir l'operació però aquesta vegada van fer una bola una mica més petita; entre dos o tres nois la van aixecar i la van collocar just a sobre de la primera. Allò era tot un ninot de neu; però faltava alguna cosa. 
De seguida va sortir la Maria de Can Quel, se'n va anar cap a casa seva i va tornar amb una pastanaga d'aquelles tan maques i ... nyecccc! l'hi van enganxar al mig de la cara. El ninot de neu ja tenia nas; un bon nas. 
L'Albert del Mas Joan va fer el mateix però va tornar amb un bon barret de copa que li havia donat el seu avi i l'hi van encasquetar sobre el cap. 
De mica en mica tots anaven fent el mateix i aportaven noves coses al ninot de neu; la Mariona de Ca la Cosidora va portar dos botons negres i lluents que feien d'ulls. En Pau de la Casa Nova va dur una escombra i l'hi van posar entre els braços. L'Ester de Can Pins va portar una bufanda de mil colors ... Després van agafar en Ramonet de l'Hostal del Senglar, que era el més menut de la colla, el van aixecar i el noi, amb la punta del dit xic, va dibuixar la boca; havia quedat una mica torta però tot i així el ninot feia el seu goig. 
- Encara falta una cosa! - va cridar la Laura - el nom! I tots plegats van fer una llista, van votar i en van triar un: Climent. Sí! Sonava bé! 
Al moment la mainada reia, jugava i ballava al seu voltant, tot fent rotllana, li cantaven: 
- Climent, ninot de neu, cara rodona, cara rodona;
- Climent, ninot de neu, cara rodona i blanc de peus. 
Cap al tard tots van tornar a casa. S'ho havien passat d'allò més bé. Durant la nit, els flocs de neu que encara queien van esborrar totes les petjades; des de la plaça semblava sortir una estranya claror que illuminava tot el Poble i es reflectia en el blanc de la neu als carrers, les cases, les teulades, els arbres ... 
Així van anar passant els dies i en Climent, el ninot de neu, era feliç; el seu rostre havia canviat una mica i aquella boca torta del primer dia, ara era com un somriure que anava de galta a galta. La quitxalla anava cada tarda al seu voltant i jugaven amb ell com si fos l'amic de tots. Fins i tot la gent gran sentia una mica de tendresa per aquell ninot, i qui més qui menys sabia la cantarella. 
En Climent, des de la plaça estant, sentia i veia com la gent passava aquelles Festes de Nadal. A les nits fredes i glaçades de lluna blanca mirava pels vidres de les finestres i veia com tothom encenia les llars ..., feien cagar el tió, feien el pessebre, menjaven torrons, cantaven nadales ... I ell, tan sols mirant-s'ho, ja gaudia. 
La nit de Cap d'Any, alguns van sortir a la plaça i van menjar el raïm tot saltant i ballant al seu costat. Ell, com una estàtua, semblava presidir la plaça. El consideraven com un personatge més del poble. La mainada no deixava d'anar-lo a veure cada dia. Sempre duien als llavis la seva cançó: 
Climent, ninot de neu,
cara rodona, cara rodona;
Climent, ninot de neu,
cara rodona i blanc de peus. 
Però just l'endemà de la nit de Reis, mentre tothom desembolcallava els regals i obsequis més desitjats, el sol va sortir més fort i radiant que els dies anteriors. El vent potser també estava desembolcallant els regals dels Reis i no va piular gens. La temperatura va pujar més que de costum i la neu, de mica en mica, es va anar fonent. 
En Climent, el ninot de neu, també es va anar desfent fins quedar convertit en una gran bassa d'aigua. I a la tarda, els menuts van anar a recollir les restes del ninot. Que si el barret de copa una mica brut de fang, que si la pastanaga, ja estovada i de color fosc, que si l'escombra, que si els botons, que si la bufanda ... però entre una cosa i l'altra també van trobar un estrany objecte; era com un cor de vidre glaçat que no es desfeia amb l'escalfor. La mainada va entendre que allò era el cor d'en Climent, el ninot de neu, i el van anar a soterrar a la muntanya més alta dels voltants, on sempre està nevat. 
Al cap de pocs dies, allà mateix on va ser enterrat el cor, va sortir una flor: la Flor de Neu. Curiosament, diuen que, des d'aquell Nadal, cada any quan neva a Sant Feiràs de la Cogollada de Monstorniu apareix per art d'encanteri un gran ninot de neu al mig de la plaça; tothom ja sap qui és, i li canten: 
Climent, ninot de neu,cara rodona, cara rodona;
Climent, ninot de neu,cara rodona i blanc de peus. 
Àngel Daban

Darrera modificació: dimarts, 3 febrer 2015, 23:32